Educació cívica: tres paradigmes alternatius

A l’article de Pablo Da Silveira, de la Universitat Catòlica de Montevídeo, hi ha reflectits tres paradigmes alternatius que fan referència en com és possible pensar el problema de l’educació cívica.

El primer paradigma és el terapèutic que entén l’educació com a eina per canviar les persones i d’aquesta manera la societat serà bona. S’aposta per fer que la persona sigui un “home nou”. Una de les principals crítiques que se li fa a aquest model és que l’educació parteix dels interessos d’un conjunt de persones, per tant, és un model imposat i no consensuat.

El segon paradigma és el de les regles on l’accent està, tal com diu el nom, en les normes. Si acordem un conjunt de normes justes, igualitàries, democràtiques i no discriminatòries tindrem una societat justa, igualitària, democràtica i no discriminativa. Aquest model és el model d’educació que actualment tenim en la nostra societat. La crítica que s’ha fet a aquest model és la doble moral, que consisteix en acceptar unes normes de cara a la societat, però no ho contempla a nivell particular. Per tant, tu a casa teva pots fer el que vols.

El tercer paradigma és el de les virtuts cíviques. Es parteix d’unes normes justes, però no se’n fa prou. També hem de fer que les persones siguin justes dins les seves motivacions. Les funcions de l’educació tant d’aquest paradigma com del paradigma anterior són:
- Informar del sistema institucional
- Habilitar competències
- Justificar aquestes normes. Per què són útils?
- Transmetre uns certs valors positius, unes virtuts. (aquest és exclusiu del paradigma de les virtuts cíviques).

Ara bé, un cop vistos els tres paradigmes, cal fer-nos la pregunta: quin és el model més bo? Personalment em costa donar una resposta ferma a questa pregunta. Penso que cada model té aspectes positius i aspectes negatius. Potser si me n’hagués de quedar amb algun em quedaria amb el tercer, que és el que ho contempla més o menys tot. També perquè m’ha agradat el tema de transmetre uns valors positius, unes virtuts. Tot i això, cal tenir present que aquests valors i virtuts no s’han d’imposar, sinó que s’han d’estimular.